En les últimes dècades, Xile i Espanya han experimentat processos de desenvolupament i creixement econòmic, cadascun amb enfocaments polÃtics i estatals distintius. Xile va adoptar un model neoliberal, caracteritzat per un Estat subsidiari, mentre que Espanya s’orienta cap a un model d’Estat de Benestar, impulsant polÃtiques socials de protecció i assignació de recursos en aquesta esfera. Aquest estudi s’endinsa en les múltiples dimensions de la desigualtat social, amb un enfocament central en l’estratificació social i la seva manifestació en la mobilitat social intergeneracional, explorant també la mobilitat intrageneracional. La nostra metodologia es basa en l’anà lisi quantitativa, emprant bases de dades nacionals per a analitzar diferències de gènere i adoptant una perspectiva a llarg termini mitjançant l’enfocament per cohorts. Els resultats destaquen la rellevà ncia fonamental de l’educació en la mobilitat social, examinant com les disparitats educatives poden influir en la transmissió de desigualtats socials entre generacions. Malgrat la mobilitat ascendent, el pes de l’origen social continua sent significatiu, i es destaca la major mobilitat experimentada per les dones, encara que també es ressalta la necessitat de polÃtiques que promoguin la igualtat de gènere i la conciliació. A més, aquest estudi emfatitza la importà ncia de l’experiència laboral, l’entrada al mercat laboral i la primera ocupació com a determinants crucials de les oportunitats de mobilitat futura. L’experiència laboral pot influir en la reducció de les associacions entre l’origen i la destinació social. Aquestes troballes posseeixen implicacions substancials per a comprendre les trajectòries ocupacionals i socials dels individus en tots dos països des d’una perspectiva cientÃfica.
Autor: Cristian Segura Carrillo
Directors: Pedro López-Roldán & Sandra Fachelli
Data de defensa: 28/11/2023
Enllaç: http://hdl.handle.net/10803/691231
