Els ports històricament han estat espais crucials en el sosteniment de l’economia, primer com a punts neuràlgics dins de les ciutats i després a les cadenes logístiques globals. Com señalara Braudel (1987), han estat un sistema dens i sobre tot complex, inseparable de la geografía desigual capitalista. Tal com sugiere aquests rasgos, quiens operan aquestes infraestructuras, el col·lectiu d’estimadors, han debido emplear diferents estratègies per mantenir el seu ofici i els seus llocs de treball. La present tesi té com a objectiu explicar els factors que possibiliten que, en certs contextos, aquest col·lectiu no té només avantatges per negociar el canvi tecnològic, sinó que puguin implementar una estratègia exitosa. Per llevar a cabo un cometido, optamos por una estrategia metodológica de comparación de casos opuestos (cross case): los sindicatos de los puertos de Barcelona, España, y San Antonio, Chile, con el fin de analizar sus contrastes y evaluar las condiciones de negociació. Escogim un enfocament qualitatiu en tots els aspectes metodològics de la investigació amb l’objectiu d’aprofundir en la complexitat de la construcció de les estratègies sindicals.
Aquesta investigació s’insereix en el debat teòric sobre el treball organitzat i el canvi tecnològic, que si bé és abordat per diferents disciplines, revela que existeixen propostes que centren la seva atenció en la capacitat de les persones i els treballadors d’elaborar estratègies en el context de transformacions. tecnològiques. La noció de determinisme tecnològic que definen Howcroft y Taylor (2014), que no existeix força capaç de contrarrestar aquest procés, no s’ha dut a terme una prova com a proposta de la utilitat teòrica de l’enfocament dels recursos de poder sindical (RPS) per a acostar-nos. a l’estudi de la construcció d’estratègies sindicals.
Els resultats de la investigació plantan que, els sindicats de San Antonio, debilitats per un entorn institucional hostil i sotmès a un sector altament desregulat, no han estat capaços de generar estratègies clares davant del canvi tecnològic. Esta estrategia global la hemos denominado “percepción de cambio incierto”, que va acompanyada d’accions que evidencian una “passivitat davant del canvi”. El cas de Barcelona representa la situació opuesta: enfrontats a un canvi radical del procés de treball durant 2012, el sindicat fou capaç de desarollar diferents accions, les que li permetien negociar amb el nou empleador el disseny i posterior implementació del canvi tecnològic. Aquesta estratègia global la hem definit com a “automatisme consensuat”. En conclusió, a pesar de ser sindicats amb una tradició forta als dos països i situats en una posició estratègica en les seves respectives economies, certs elements dels marcs de les relacions laborals- tipus d’organització de la contractació, nivell de la negociació col·lectiva i constitució. i representació sindical- son factors que condicionan la movilització de recursos de poder que explicarien la configuració de diferents respostes sindicals: que en el cas espanyol, podríem definir de proactivas, mentre que en el cas xilè, de reactivacions.
Autora: Camila Álvarez Torres
Director: Óscar Molina
Data de defensa: 17/05/2024
